Goya em Barcelona

Museo Diocesano de Barcelona - 001.jpg
El Museu Diocesà de Barcelona està situat a la plaça de la Catedral de Barcelona, a l’edifici de la Pia Almoina. Es va inaugurar com a Museu Arqueològic Diocesà de Barcelona el 1916, instal·lant-se a l’espai de la planta baixa del Seminari Conciliar, essent el seu primer director Manuel Trens. Es va traslladar i va obrir al públic al nou espai l’any 1991. El museu recull una extensa col·lecció d’obres d’art d’esglésies del Bisbat de Barcelona des del seu inici fins als nostres dies.[1]

BARCELONA.- Ibercaja, together with the Diocesan Museum of Barcelona, has organised this exhibition of the first complete series of “The Disasters of the War”: 80 engravings of the Aragonese painter Francisco Goya Lucientes (Fuendetodos, Zaragoza, 1746 – Bordeaux, 1828). These were painted during the Spanish Independence War, between 1810 and 1814, and are a graphical chronicle of those tragic events.

However, Goya far-reaches the events and his existential and vital adventure, and he uses his art to make a declaration against all wars: he denounces the atrocities of the French army against the Spanish people, as well as the violence of the soldiers and the uncontrollable masses. The result of these paintings is the evidence of a surprisingly modernity for the times, a real crude disillusioned reflexion about mankind, finding itself in a limit situation that creates cruelty, death and misery and shows the failure of reason, strongly defended by the erudites.

His series are etched with dry point, lavis, burin and varnish and could not be published before the painter’s death. The first impression shown here was made by the Real Academia de Bellas Artes of San Fernando in 1863, although it is known that Goya himself made some trials in 1814-1815.

Many of the defects and problems that Goya reflected with a critical sense in these engravements, still are reflected nowadays as great existential and social problems. With his testimony, this exhibition appeals to the commitment and complicity of the visitors, to achieve, the sooner the better, that reason is imposed again and “lights” shine in humanity.

Also, this exhibition features CASES OF THE PENINSULAR WAR IN BARCELONA. In the recondite arcane of the Diocesan Archive of Barcelona have been found several processes —some of them of the same Inquisition— that judge the behaviour of some collaborationists of the Spanish campaigns against the French invaders of the years 1808-1814. According to the process number 570 of the Inquisition of Barcelona, the day 8 April 1818 appear in front of the mentioned court the sergeant of the Spanish army Francisco Mayoral. It accuses him of having celebrated masses and marriages as well as supplanted the personality of the cardinal Luís María of Bourbon, archbishop of Sevilla and Toledo and grandson of Felipe V. Mayoral was taken prisoner in 1810 by the French and captive all over France pretends to be the cardinal of Bourbon. The entire world believed the deception, and even arrived to correspond with the same wife of Napoleon, the empress Marie Louise. The deception was discovered and he went back to Spain in a car of ox. Arriving to Barcelona in 1814, for having deceived to the entire French nation is received like a hero like claim of the grievance that the French did to Spain invading it.

Also in the series of the Diocesan Archive of Barcelona designated “Records and Information” (numbers 373 and 374) find both processes against two dozens of “Spanish collaborationists” (treacherous or spies) favourable to the French invasion decreed by Napoleon in the year 1808. Between them it fits to stand out to two priests: Serafí Llorens, benefited of the Barcelonan parish of Sant Cugat of the Rec, and Pere Coret, official of the Episcopalian curia of Barcelona. The French became strong and resided in the castle of Montjuïc and in the Citadel. Coret was the commander of the anti-French forces of Catalonia, but at the same time he was double spy of the French. He was judged between other terrible actions, which today could be described as terrorism, for poisoning the waters that arrived to the two mentioned fortresses, and even poisoned the bread of the French soldiers. His attempt was that once dying the horses and the soldiers they could enter in to the troops of the general Lacy contrary to France that would arrive from the Vallès Oriental. However he never finished successfully his campaigns, because shortly before he sold the information through a spy that was his lover to the contrary edict. He sold the information to the highest bidder.

They attribute him several murders, and even observes that the rectors of the no French zone were forced to read in the masses some edicts in which they promised great rewards to those who killed —and afterwards showed it— French people. The Hospital of the Saint Cross of Barcelona was filled of soldiers with acute diarrhoeas and some died. Also it has evidence that these soldiers sent to France his letters relating what happened attributing the facts to that in Barcelona and Montserrat the air and the waters were unhealthy, ignoring the real cause. This has been verified in the French archives.

Serafí Llorens collaborated with the French giving information of his neighbours that were against the French. He had to pay a fine of 3.000 duros that was a fortune then. All these cases are part of the other side of “The Disasters of the War”, here no painted by Goya, but by the truthfulness of our archives.

Museu Diocesà de Barcelona
Dirección: Av Catedral, 4, bxs
Teléfono: 933152213 / 932701300 (fax)
E-mail: museudb@yahoo.es
Distrito: Ciutat Vella
Zona: el Barri Gòtic
Código postal: 08002
Municipio: BARCELONA

fonte texto principal: artdaily

 

Mais sobre o museu:

Porta gòtica del Museu Diocesà, amb arc de mig punt de l’any 1435

Cantonada, on es veu la data (1546) de l’edificació renaixentista

La institució de la Pia Almoina va ser fundada l’any 1009 per l’atenció i manutenció dels pobres;[5] es trobava al segle XII a la capella de Santa Llúcia, adossada a la catedral, fins el seu trasllat a l’edifici de la Pia Almoina, que havia estat reconstruït sobre l’antiga Canonja l’any 1435. D’estil gòtic, amb una portalada de dovelles d’arc de mig punt, presenta, en el centre, a sobre seu en uns relleus, els símbols de la passió, i a tots dos costats un escut del capítol catedralici i un altre de santa Llúcia; la teulada és a dos vessants. Se li va afegir un altre cos renaixentista durant l’any 1546, en sentit longitudinal a l’anterior, amb una gran galeria recorrent la seva part superior formada per arcs escarsers sobre columnes.

[modifica] Portes del Museu Diocesà

Portes del Museu Diocesà, dissenyades per Josep Plandiura (Sant Pere de Vilamajor)

Les noves portes del museu van ser dissenyades i realitzades per l’artista català Josep Plandiura (Sant Pere de Vilamajor) al costat de l’escultor i forjador Enric Pla Montferrer, per encàrrec del Bisbat de Barcelona. La impactant obra visual realitzada per Plandiura, va ser objecte de dures crítiques a causa del contrast que existia entre la seva obra abstracta i l’arquitectura gòtica de la catedral de Barcelona.[6] La forma orgànica i laberíntica d’acer Corten mesura 3,5 metres d’alt per 2,6 d’amplada, essent actualment senya d’identitat del museu.

[modifica] Col·leccions

Placa del Museu Diocesà

L’arxidiòcesi de Barcelona en col·laboració amb la Diputació de Barcelona i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya han contribuït en l’habilitació de l’edifici de la Pia Almoina (propietat del capítol catedralici) per tal d’aconseguir espais idonis per sales de museu i exposicions. Les peces d’art de la col·lecció han estat catalogades i algunes també restaurades. S’han realitzat importants exposicions d’art, destacant “Millenum” l’any 1989,[7] i d’altres com “Splendor II Vallès”, “Selecta I del Museu Diocesà” el 1991, “Selecta II del Museu Diocesà” i “Catalunya Medieval” el 1992.

[modifica] Època romana

Moltes esglésies catalanes es van construir sobre edificacions romanes, com el mateix edifici de la Pia Almoina que conserva restes de la muralla de la romana Bàrcino. Barcelona ja disposava de catedral paleocristiana al segle IV, un capitell de tipus mossàrab conservat al museu és procedent d’aquesta basílica.

En una excavació d’una torre romana del palau episcopal, es va trobar una escultura de marbre blanc de la primera meitat del segle I, representant el retrat d’un jove romà; també es va trobar en aquestes mateixes excavacions un fragment de làpida sepulcral datat al segle II.

Del segle IVV es guarda un altar de marbre de l’església de Santa Maria l’Antiga de Santiga (Santa Perpètua de Mogoda) i un mosaic en opus tessellatum policrom de Pacs del Penedès.

[modifica] Romànic

Al romànic la iconografia més representativa és el Pantocràtor amb el símbol dels quatre evangelistes anomenat tetramorf, i les escenes bíbliques a les pintures murals de les esglésies. Així com a les imatges escultòriques, la representació de Crist en Majestat, (Maiestas Domini) i Verge amb Nen (Sedes sapientiae).

Les pintures murals del romànic estan representades al museu pel conjunt de l’església de Sant Salvador de Polinyà datades de l’any 1122 [8] i la pintura mural de l’Epifania de l’església de Sant Iscle de les Feixes de Cerdanyola del Vallès.

La imatgeria romànica policromada de Verge amb Nen, tan freqüent a Catalunya, entre les que es destaquen les procedents del monestir de Sant Pau del Camp del segle XIII, del mateix segle la de l’església de Santa Maria de Toudell de Viladecavalls,i la de l’església parroquial de Masquefa del segle XII. Altre peça és la Majestat del segle XII de quasi un metre d’alçada, procedent del Rosselló.

Una gran peça d’orfebreria romànica és la creu processional de 98 x 52 cm, en argent repussat sobre fusta del monestir de Sant Miquel del Fai, presenta la imatge de Crist crucificat amb els ulls oberts i amb un ampli pany amb llaçada i plecs abundants fins els genolls. Al medalló superior es troba un àngel, i als medallons dels braços les figures de la Verge i Sant Joan en posició horitzontal, a la part inferior del Crist hi ha una figura mirant Jesús, representant la humanitat, de les pedres que segurament tenia en tots els espais lliures, solament es conserva una a la part superior de la creu; al revers té l’Agnus Dei en el centre, i repartit als quatre braços els símbols dels evangelistes amb uns caràcters epigràfics que especifiquen els seus noms; està datada del segle XII.[9]

Un Crist crucificat de coure amb esmalts del segle XIII. Del monestir de Sant Cugat és un Bàcul pastoral de fusta tallada i policromada de l’abat Guerau de Clasquerí, una lipsanoteca i una capa de lli brodada en seda i or de l’abat Arnau Ramon de Biure. De transició entre el romànic i el gòtic destaca el frontal d’altar de Santa Perpètua de Mogoda amb la representació de la vida de la santa a la pintura.

[modifica] Gòtic

L’evolució de l’estil gòtic català es pot seguir mitjançant les obres guardades al museu, des del segle XIII l’art cistercenc va ser el que més va influir a Catalunya en el desenvolupament de l’arquitectura gòtica. La catedral de Barcelona actual es va iniciar l’any 1298.

De la pintura gòtica s’exposen obres d’estil italo-gòtic com les de Ramon Destorrents, la taula de Sant Vicenç de l’església de Sant Celoni (1360-1365); del mestre de Rubió una taula procedent de l’església de Santa Maria de Santa Oliva i una altra de Sant Vicenç dels Horts; de Ferrer i Arnau Bassa i del monestir de Santa Maria de Jonqueres, una pintura sobre fusta representant Sant Jaume. D’artistes del gòtic internacional com Bernat Martorell, Jaume Cirera i Lluís Borrassà amb una taula representant Sant Esteve de l’església de Sant Esteve de Palautordera datat el 1424.[10] El gòtic amb inspiració flamenca, està representat per Jaume Huguet amb una pintura de la Verge de l’Anunciació de l’església de Sant Feliu d’Alella, Pere Garcia de Benavarri amb el retaule de Sant Quirze i Santa Julita de l’església parroquial de Sant Quirze del Vallès, Rafael Vergós amb el retaule de Santa Justa i Santa Rufina de l’església de Lliçà d’Amunt i el de Sant Pere de l’església de Montcada i Reixac.

Es pot ressaltar algunes peces importants d’artistes anònims procedents de diferents llocs, com de la Basílica de la Mercè el sarcòfag de Santa Maria de Cervelló, amb la representació de la santa i com donant a Pere el Cerimoniós; el frontal de Tordesillas del Reial Monestir de Santa Clara de Tordesillas (Valladolid), datat de la segona meitat del segle XV, o les cinc claus de volta procedents de l’església de Nostra Senyora dels Àngels de El Toro (Alt Palància).

L’escultura gòtica reflecteix una nova expressivitat menys hieràtica que a l’etapa anterior romànica, es pot copsar perfectament a les imatges de la Verge amb Nen que mostren més diàleg entre tots dos, la representació de la imatge de la Verge passa d’estar asseguda a estar dempeus i a tenir el cos lleugerament inclinat.

Entre les escultures de la Verge destaquen les realitzades en alabastre com la Verge de la Vall de Santes Creus de la Selva de Mar, la de la Verge de les Valls de Sant Medir de l’ermita de Sant Medir de Sant Cugat i la de la Verge dels Perdons realitzada per Pere Joan i procedent de l’antiga col·legiata de Santa Anna de Barcelona, d’alabastre també són unes escultures del sepulcre de la reina Elisenda de Montcada del monestir de Pedralbes. De talla de fusta policromada és la imatge d’una Verge i de Sant Adjutori del monestir de Sant Cugat i un grup del Sant Sepulcre amb algunes figures en terracota de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona, atribuïdes a Gabriel Guàrdia.

L’orfebreria gòtica està representada en una gran quantitat d’objectes litúrgics, entre ells el reliquiari – arqueta de sant Cugat, venerada durant segles al monestir de Sant Cugat; és d’argent repussat, en algunes bandes daurada, sobreposada en fusta i està datada prop de l’any 1306. Hi ha gran varietat de creus processionals des de les realitzades en bronze fins les més riques en argent i esmalts com la d’església de Sant Esteve d’en Bas de l’any 1380,[11] i a causa de la instauració de les processons del Corpus des del segle XIV es comencen a crear custòdies. Es complementa l’exposició gòtica amb ceràmica i teixits.

[modifica] Renaixement

El renaixement a Catalunya es va produir tard i no va ser molt abundant pel que fa a artistes autòctons, la pintura es realitzava a l’oli amb bona perspectiva i amb colors en gammes tonals a imitació del corrent italià. Pel que fa a l’escultura van ser els artistes italians, francesos o flamencs els que més van treballar en la zona catalana.

La pintura renaixentista del retaule de Sant Marçal i Sant Sebastià de l’església de Sant Pere de Vilamajor realitzada per l’artista navarrès Juan Gascó el 1520 mostra una pintura exquisida amb grans influències italianes. Pere Serafí junt Francesc Ribes van fer el retaule de Sant Cristòfol per al convent de Santa Maria de Montsió de Barcelona; de Jaume Forner és el retaule de Santa Agnès a l’oli pintat per l’església de Santa Agnès de Malanyanes a La Roca del Vallès. Destaca l’obra dels portuguesos Pere Nunyes i Enrique Fernandes que l’any 1542 van realitzar el retaule de Sant Sever [12] que representa la curació del rei Martí I d’Aragó mitjançant les relíquies de Sant Sever; a les taules es veu el trasllat de les relíquies del monestir de Sant Cugat a la catedral de Barcelona amb els retrats del rei Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove.

L’escultura renaixentista va arribar a Catalunya mitjançant els artistes italians, entre ells el pisà, Lupo di Francesco, que va realitzar el sarcòfag de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. De Bartolomé Ordóñez guarda el museu el relleu en alabastre Sacra conversa procedent del palau episcopal de Barcelona, unes talles en fusta policromada i daurada d’imatges de la Verge , de les esglésies de Sant Celoni i Argentona. Escultures de Damià Forment realitzades per al retaule de Sant Server. I de l’església de Sant Miquel de Barcelona, quan va ser derrocada el 1869, van passar a la custòdia del museu: el sepulcre napolità de Jeroni Descoll, imatges de Sant Cristófol de Gil de Medina, una talla de Sant Miquel Arcàngel de dos metres d’alçada i una altra representant Sant Jeroni.

De l’orfebreria renaixentista el museu té un gran nombre de creus processionals i copons de diverses esglésies dels segles XVI i XVII. També es guarda una magnífica custòdia de Santa Maria del Pi de Barcelona, de l’artista Llàtzer de la Castanya realitzada el 1587 en argent daurat repussat i cisellat de 125 centímetres d’alçada. També és important la diversa indumentària religiosa que disposa el museu, de l’època renaixentista, de casulles, capes pluvials i dalmàtiques entre altres.

[modifica] Barroc

El barroc sorgit a Itàlia a començaments del segle XVII va anar estenent-se ràpidament per tota Europa. Els canvis històrics també es van produir dins de la diòcesi barcelonina, destacant el bisbe Josep Climent i Avinent que va reformar el seminari convertint-lo en un dels centres d’ensenyament superior públic més important de la ciutat, així com també va crear les primeres escoles primàries gratuïtes.[13] Als artistes se’ls demana que la iconografia representada sigui més propera al poble, les escenes són dinàmiques i els rostres i vestidures de les representades són més comunes i vulgars, les ombres i llums junt amb el colorit ofereixen una imatge més atraient, pels creients de la religió.

La pintura barroca religiosa del Museu Diocesà té una gran representació en artistes anònims dels segles XVII i XVIII des de les obres del tenebrisme fins el barroc autòcton. De la primera època destaquen la Coronació de la Verge del Carme de l’església de Piera; Sant Antolí de Monistrol de Montserrat; Calvari de l’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles; del pintor Josep de Ribera una pintura a l’oli sobre tela de Sant Jeroni. De l’artista barceloní Antoni Viladomat i Manalt es troben les obres de Transfiguració de Jesús; de l’església Santa Maria del Pi el quadre de sant Josep Oriol realitzant un miracle i procedents del convent de Sant Agustí de Barcelona les pintures de sant Antoni de Pàdua i el Sant Sopar. De Manuel Tramulles i Roig es conserva de l’any 1776 una obra titulada Sant Francesc de Borja.

L’escultura barroca religiosa es va realitzar a l’àrea mediterrània amb imatges tallades en fusta principalment per la seva col·locació a retaules creades en relleu o exemptes, amb un gran realisme, cercant de despertar l’emoció en qui les observés. Així la majoria que té el museu són procedents d’antics retaules, la talla central del retaule de Sant Eloi de la basílica de la Mercè (Barcelona), la de sant Honorat de l’església de Sant Pere Molanta (Olèrdola), Mare de Déu amb el Nen de la parroquial de la Roca del Vallés, uns reliquiaris de l’església de Betlem (Barcelona) i de Ramon Amadeu un sant Marià penitent del desaparegut convent de Sant Josep dels Carmelitans Descalços també a Barcelona.

El museu disposa d’una gran quantitat d’orfebreria del barroc, rococó i neoclàssic de la zona de la seva diòcesi com algunes peces de l’escola castellana, entre elles destaca una urna d’argent de Toledo de l’any 1734, un calze en argent daurat de Navarra signat per Heredia. Amb plafons de ceràmica esmaltada, mobiliari i indumentària religiosa es tanca la col·lecció d’aquesta època.

[modifica] Segles XIX i XX

La desamortització i l’exclaustració durant l’any 1835, la Setmana Tràgica del 1909 amb la crema de convents i edificis religiosos, juntament amb els saquejos i incendis que es van produir durant la guerra civil espanyola de 1936, van fer que moltes obres d’art religioses exposades a les esglésies catalanes desapareguessin.[14]

Entre les pintures modernistes que guarda el museu es troba la Puríssima, obra d’Alexandre de Riquer realitzada el 1887 i una rosassa Sanctus de l’any 1892 realitzada per Antoni Gaudí per la cripta del temple de la Sagrada Família. De l’aquarel·lista Frederic Lloveras es poden veure diverses obres.

Es conserven obres d’escultura de Domènec Talarn; diverses d’Agapit Vallmitjana i Barbany amb l’Àngel del Judici de terracota de l’any 1884 i una Immaculada en marbre de l’any 1898; d’Agapit Vallmitjana i Abarca l’obra Sant Antoni de Pàdua en terracota policromada; un Sant Josep amb el Nen de Josep Llimona; la màscara funerària en guix de Venanci Vallmitjana realitzada per Pau Gargallo, etc.

Diverses peces d’orfebreria amb els diferents estils artístics de tot aquest període es poden veure, sobretot a la col·lecció de custòdies. Posseeix la col·lecció el calze i la patena pertanyent al bisbe Josep Torras i Bages, de l’església parroquial de les Cabanyes, i realitzats el 1900, per l’orfebre Josep Ignasi Ginabreda.

Sobre maniamuseu

Maníaco por museus de todo mundo. Eles trazem a história, o futuro, o diferente e a cultura. Entretenimento e educação. Viaje em maniamuseu.
Esse post foi publicado em Arte Comunicação&Design, História, História & Arqueologia, Museus da Catalunya, Museus da Espanha, Museus da Europa e marcado , , , , , , , . Guardar link permanente.

Deixe uma resposta

Preencha os seus dados abaixo ou clique em um ícone para log in:

Logotipo do WordPress.com

Você está comentando utilizando sua conta WordPress.com. Sair / Alterar )

Imagem do Twitter

Você está comentando utilizando sua conta Twitter. Sair / Alterar )

Foto do Facebook

Você está comentando utilizando sua conta Facebook. Sair / Alterar )

Foto do Google+

Você está comentando utilizando sua conta Google+. Sair / Alterar )

Conectando a %s